Text del professor Joan Ramon Veny-Mesquida a l’homenatge dels 100 anys del naixement de Joan Colomines
El 17 de novembre de l’any passat
es va celebrar la VETLLADA DE POESIA PER
LA LLIBERTAT, que fou l’acte final de l’Homenatge Nacional i
Cívic dels 100 anys del naixement del metge, escriptor i
polític Joan Colomines i Puig.
Aquest acte literari i polític es
va fer al Teatre Foment de Juneda.
Tot l’acte està gravat en vídeo i
es pot veure en aquest link d’aquest mateix blog ... clicar aquí
Amb l’actual projecte en marxa
“100+1 Colomines” seguim difonent l’obra de Joan Colomines i una de les
activitats és divulgar, en diferents plataformes i diferents formats, les
intervencions de l’acte d’homenatge de Juneda.
Un dels formats està sent
difondre la transcripció i publicació de les intervencions.
A continuació presentem el text
de la intervenció que el professor Joan Ramon Veny-Mesquida va
fer en l’homenatge:
.jpg)
El llegat de Colomines
En una carta inèdita a Albert Manent de 28 de febrer de 1978, JC escrivia: «l’èxit més gran de la meva vida és haver-ho salvat tot. Encara que no tot sigui aprofitable, no destrueixo res». I és que el metge, poeta i activista ho va anotar tot i ho va guardar tot, fins aplegar una quantitat ingent de documentació que va voler preservar mogut per la «consciència de posteritat» i que algun dia caldria editar i estudiar.
Després d’haver-ne anat fent necessària tria – i a contracor, per raons d’espai– al llarg de la seva vida, el llegat de Joan Colomines va ingressar a l’Arxiu Nacional de Catalunya el 26 d’abril de 2006, on va ocupar 23,6 metres lineals en 59 contenidors de documentació en paper (= una prestatgeria de 4 metres d’amplada i 2,5 d’alçada), a més de 96 unitats d’instal·lació amb diapositives i material sonor i informàtic divers. Aquest llegat és una mina per a qualsevol estudiós o persona interessada que es vulgui acostar, des de dins, a la història cultural i política dels nostres anys 60 fins la primera dècada d’aquest segle, especialment dels 60 als 80.
El mateix Colomines va organitzar el seu fons «en sis sèries d’acord amb criteris temàtics, cronològics i tipològics: 1) Arxiu temàtic d’activitats polítiques, culturals, socials i professionals; 2) Arxiu cronològic d’activitats cíviques i polítiques; 3) Material biogràfic; 4) Correspondència emesa; 5) Correspondència rebuda, i 6) Escrits.
La fitxa de l’ANC diu que aquesta documentació «ha estat organitzada pel seu productor» i la dada em sembla d’una gran rellevància, perquè les darreres tendències de l’arxivística consideren que (cito de Miriam Trevisan) «ja no és el lloc de conservació, ni l’activitat pública duta a terme pel subjecte productor, qui confereix la naturalesa arxivística al nucli documental, sinó la forma en què s’han acumulat els papers, el lligam que uneix els papers al subjecte productor», de tal manera que el llegat esdevé una «autobiografia cartacea» ‘autobiografia en paper’, un «autoritratto all’inchiostro» ‘autoretrat a la tinta’: en definitiva, un «monumento di sé».
I això és el que és el llegat de Joan Colomines, perquè no el va constituir la simple acumulació indiscriminada de papers, sinó una meticulosa i conscient elaboració d’un fons, personal i col·lectiu alhora, amb el qual va establir al llarg de la seva existència un importantíssim vincle vital, tan gran, que es va convertir en una de les «missions» gairebé –si em permeteu– anancàstica, obsessiva (la «dèria» en deia ell), més importants de la seva vida.
Aquest lligam amb els seus papers maldava per seguir tres criteris:
exhaustivitat, organització i classificació (carta a Jordi Pujol, 26-6-1979):
Un dia tu em vas dir que el que
jo aportava a C[onvergència] D[emocràtica de] C[atalunya] era tota una història
de lluita. I així és. Vaig decidir compilar tota aquest història [=
exhaustivitat]. Com ja saps, perquè ho sap tothom, tinc un gran arxiu.
Probablement només vàlid per mi, però cada cop més a punt. Vaig agrupar els
meus escrits i els meus records, els documents recollits per anys [=
organització]. Àdhuc la correspondència, de la qual en tinc còpia de tot. No hi
ha ni una carta escrita per mi de la qual jo no tingui còpia. No hi ha el més
petit detall polític del qual jo no tingui una nota. I tot, trobable [=
classificació].
El 5 d’abril de 1969 explica en una anotació del seu dietari que ha «estat
ordenant l’arxiu» i en justifica l’organització i la classificació dels
materials, en funció de la seva naturalesa:
Sempre la mateixa dèria. Però poc a poc tot ha anat prenent organització. He rebutjat classificar les coses per matèries o per col·leccions. (Em refereixo als retalls de diari, a les revistes, o a les publicacions que guardo, als programes, als testimonis variats de cada moment). Ho he classificat per anys. [...] No cal dir que la part més substanciosa de la meva obra serà la de les memòries. Amb aquesta ordenació serà més fàcil d’evocar ambients i fets.
En el rerefons d’aquesta distribució hi ha la concepció orgànica de la condició humana que el va acompanyar sempre, de l’home que viu empeltat en el seu context històric i social, alimentant —i alimentant-se de— la saba de la història.
En la carta citada a Albert Manent, Colomines li reconeixia la seva intenció que «un dia iniciaré les memòries col·lectives, però això no serà fins d’aquí deu anys. I si no visc, que viuré, algú s’ho trobarà. I que Déu l’ajudi»: «que Déu l’ajudi», és clar, perquè la quantitat de material reunit és tan gran que cal l’ajuda dels déus per esbrossar-lo i endinsar-s’hi —o el que és el mateix, dedicar els matins d’un any de la pròpia vida a consultar-lo a l’ANC, que és el que vaig haver de fer jo. De tots aquests materials, crec que cal destacar-ne tres grups: el dietari, la correspondència i els testimonis del seu activisme cultural.
El dietari, amb una producció d’unes 500 quartilles per any: si més no des de 1959-60 fins a 1985, que és el que jo conec [=12.500 quartilles]. En els primers temps, aquestes notes eren per al seu autor «com unes converses íntimes i com uns resums del meu viure diari» (27 de juliol de 1963). Però aviat, el pes de les vivències individuals dona pas a l’atestació de les vivències col·lectives, que era el que li interessava: per exemple, el 24 de maig 1967 escriu que «parlo massa de mi i de les meves coses, i m’oblido d’ésser un veritable testimoni. Tornaré a intentar reflectir el moment que vivim».
La correspondència, amb un total de 6.017 cartes enviades i 7.363 rebudes, la qual cosa fa un total de 13.480 cartes. Aquesta correspondència constitueix la prova fefaent que l’activisme cultural de Colomines dels anys 60 es va desenvolupar a través d’actuacions que, majoritàriament, demanaven la desinteressada col·laboració activa o la simple participació passiva de moltes persones, la qual cosa el va situar a l’epicentre d’una xarxa social amplíssima.
Una xarxa que s’evidencia en el tercer grup de materials que voldria destacar ara: els relacionats amb el seu activisme cultural, és a dir, les Barbolles poètiques (aquelles lectures clandestines de poesia que organitzava a casa seva, sovint tan plena de gom a gom que calia instal·lar altaveus a totes les habitacions), l’Arxiu Sonor de Poesia (aquell gran projecte d’enregistrament d’escriptors catalans, comptant-hi els exiliats), la revista Poemes (d’una qualitat tipogràfica i de continguts que s’han repetit poques vegades), el Premi Amadeu Oller o la campanya pro Nobel per a Josep Carner. Per les Barbolles poètiques van passar, a més d’un públic més o menys fidel, gairebé un centenar de protagonistes, entre lectors i presentadors de les sessions; per a l’Arxiu Sonor, el metge va enviar més de cent cartes; el Premi Amadeu Oller i les seves antologies li van proporcionar múltiples coneixences, el mateix que la revista Poemes o la campanya pro Nobel a Carner, etc. I això sense moure’ns de l’àmbit literari...
Tot plegat és el resultat d’una visió aglutinadora de totes les sensibilitats, una visió incardinada en una triple concepció de la cultura: intergeneracional, pancatalanista i eclèctica. Entre els seus corresponsals hi ha els escriptors grans (Caterina Albert tenia aleshores 90 anys i Josep Carner, 75) al costat dels més joves (Francesc Parcerisas, Isidre Molas, etc., voltaven els 20); de València (Fuster, Alpera, Sànchez-Cutillas, etc.), les Illes (Llompart, Blai Bonet, Villangómez...), L’Alguer (Rafael Catardi, Àngel Cao...), el Rosselló (Josep Gouzy, Simona Gay...) i, fins i tot, de l’exili (Riera Llorca, Calders...), i de totes les tendències (Foix, Viladot, els dos Manent, Espriu, Ferrater, Vallverdú, etc).
I acabo amb dues obvietats, que de vegades per això mateix passen desapercebudes: una, la sort que hem tingut, com a poble, de poder disposar en el món de la cultura de veritables bèsties del treball com Joan Colomines; i dues, l’exemple que representen –o que haurien de representar– per a tots nosaltres aquestes personalitats integradores, més en aquests temps «de corredisses i llaurar tort» que deia Foix, en què sembla que s’imposen la divisió i el desacord.
Joan Ramon Veny-Mesquida
Càtedra Màrius Torres – Universitat de Lleida.
+++
Fotografia:
Joan Ramon Veny-Mesquida en l’acte de Juneda (17/11/2022).