Càpsules de Memòria Democràtica de JRCC (2)
Aliança
Catalana, FNC i Ernest Lluch
Tots sabem que a Lluch el va assassinar
ETA i no tenen perdó.
Però el record d’Ernest Lluch que jo
tinc té dos “moments especials”: el primer fa 54 anys, en ple franquisme, l’any
1971, quan ell era professor a la Universitat de València i jo era un militant
del Front Nacional de Catalunya.
L’altra fita fou ja en democràcia, més o
menys el 1985, quan Ernest Lluch era Ministre de Sanitat en un govern de Felipe
Gonzalez i jo era Cap de Gabinet del Conseller de Sanitat Josep Laporte d’un
govern de Jordi Pujol.
D’aquesta segona fita no en tinc gaire a
dir: fou quan s’aprovà la Llei de Salut Estatal.
Esculies en el seu llibre ja recull la
relació Laporte-Lluch, encara que hi escriu “la broma” que les opcions de
resistència del conseller Laporte a la Llei de Salut venien per estar molt
influït per una persona propera a l’Opus Dei que era Marta Ferrusola (la dona
del President Pujol).
Quan ho he llegit encara ric, de com
l’autor del llibre, li llisca el seu anti-pujolisme i anti-convergència de
manual. Si el conseller va tenir sempre alguna influència fou del PSUC. La tesi
contraria del llibre.
Però no volia escriure aquest text per
la segona fita viscuda, sinó precisament per la primera.
En molts dels nombrosos textos d’Ernest
Lluch publicats com articles, hi ha un menyspreu absolut a l’independentisme
català.
El llibre d’Esculies en cita alguns,
sobretot quan Lluch es fa el fatxenda amb el President Tarradellas i aquest
s’hi apunta també.
I ves per on Ernest Lluch va tenir una
relació contradictòria amb l’independentisme, ens insultava públicament i ens
ajudava políticament en la intimitat.
Aquest paradoxa el llibre Escolies ni
s’ho ensuma. Al llibre li falta el que va fer Lluch a València de suport a
l’independentisme català. El capítol del llibre : “Segona geografia: València
(1970-1977) li falta totes aquestes vivències.
El 1971 jo era un estudiant de segon de
medicina de la nova Universitat Autònoma de Barcelona situada a l’Hospital de
la Santa Creu i Sant Pau; a la vegada era militant del partit independentista
Front Nacional de Catalunya (FNC) i també de la seva secció de joves Bloc
Català d’Estudiants. Dins el Front jo era a l’executiu i a més de feines del
sector d’estudiants, em cuidava d’una nova plataforma denominada “Aliança
Catalana”.
Joan Cornudella era el President del FNC
i el doctor Joan Colomines, el Secretari General. (Era el meu pare).
Aquesta plataforma “Aliança Catalana”
era simplement una xarxa modesta de relacions -formals i informals- de partits
i moviments cívic i sindicals del País Valencià, de les Illes i de Catalunya
del Nord (en aquella època el FNC utilitzava un nom horrorós per denominar
Catalunya del Nord, com fou “Catalunya sobrepirinenca”). En definitiva
s’adreçava als demòcrates organitzats dels Països Catalans.
Vaig viatjar molt a València i Ernest
Lluch sense condicions, ni pensar-s’ho ni un segon, em va assistir quan jo em
vaig presentar demanant la seva ajuda.
Tothom ha d’entendre el context de
dictadura i tothom ha d’entendre la generositat de Lluch, anys llum
políticament de nosaltres, però portava a la pràctica el que fèiem al Principat
amb la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i l’Assemblea de Catalunya.
La lluita unitària antifranquista, un patrimoni de tots.
La tradició del Front, molt abans que en
sortissin els fonamentalistes joves amb una escissió l’any 68, era tenir una
relació més o menys estable amb el Partit Socialista Valencià del periodista
Vicent Ventura, però jo volia eixamplar més la xarxa de contactes.
Com bé explica el llibre, Lluch tenia
discrepàncies estratègiques amb Vicent Ventura, com tenia discrepàncies
ideològiques amb el guru del valencianisme que era l’escriptor Joan Fuster.
Recordem a més, que per caracteritzar
millor “l’estatisme” o “l’espanyolisme plural” de l’Ernest Lluch, hem de saber
que li va costar assimilar la “Taula Democràtica del País Valencià” i molt
desprès, quan va poder, va ajudar a crear la “Junta Democràtica del País
Valencià”, imitant i involucrant-se en les organitzacions unitàries estatals.
Davant tot aquest panorama ideològic,
estratègic i tàctic del professor català encerclat a la “peixera valenciana”,
encara te més mèrit l’ajuda de l’Ernest Lluch a l’independentisme català.
El FNC del seu òrgan central que era la
revista clandestina “ARA”, en vàrem publicar un número especial (1971) dedicat
al País Valencià, les Illes i Catalunya del Nord, on és presentava oficialment
la idea de “Aliança Catalana”.
+++
ATENCIÓ AL LECTOR: Estic parlant de la
històrica xarxa democràtica i unitària denominada “Aliança Catalana” creada el
1971; no confondre amb el partit racista “Aliança Catalana” que crea “odi” al
Principat i el capitaneja la diputada i alcaldessa de Ripoll Sílvia Orriols.
Els anomenats “Lladres de Ripoll” amb
Orriols al davant, primer varen utilitzar la denominació “Front Nacional de
Catalunya”. I no només varen utilitzar les sigles fraudulentament, a la vegada
varen utilitzar i actualment ho fan uns altres, la trajectòria de la història
de l’organització. Això sí, eliminant a la seva propaganda episodis històrics
que no els hi agrada.
Orriols va saltar del FNC apòcrif, a
utilitzar una altra denominació com és “Aliança Catalana”, que precisament és
la denominació històrica i pública que el FNC utilitzava políticament, per
crear xarxa de Països Catalans.
Racisme, odi i manipulació nacional, el
nou “artefacte” que cal vèncer. Tant, per la Memòria Democràtica, com per
l’Alliberament Nacional Català.
Joan-Ramon
Colomines-Companys
+++
Fotografia: Ernest Lluch. Universitat
Pompeu Fabra ©.