Conferència de Marc Ferrer sobre Manuel Viusà & Gertrudis Galí

 

Conferència de Marc Ferrer: “Manuel Viusà & Gertrudis Galí. Artistes, patriotes, antifeixistes i militants del FNC”

L’any passat, el 2023, al Museu de Terrassa, a la seva seu del castell cartoixa de Vallparadís es va celebrar una exposició retrospectiva de l’obra de la parella d’artistes i lluitadors Gertrudis Galí i Manuel Viusà.

L’exposició fou la presentació pública del fons d’obres que la família va donar el 2021 al Museu de Terrassa. El conjunt rebut està format per 112 peces entre pintures, escultures, dibuixos, gravats i tapissos, dels quals 81 són de Viusà i 31, de Galí.

L’exposició la varen titular “Viusà & Galí, art, amor, exili”.

Els Viusà & Galí foren uns artistes compromesos, que el feixisme espanyol els va obligar a exiliar-se. Fórem militants patriotes del Front Nacional de Catalunya i referència d’escrits, edicions, acollida de represaliats i de múltiples activitats de resistència.

Al voltant de l’exposició del Museu de Terrassa es van programar diferents activitats i conferències.

Una de les conferències la va donar l’historiador Marc Ferrer del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa, amb el títol “Manuel Viusà & Gertrudis Galí. Artistes, patriotes, antifeixistes i militants del FNC”. L’esdeveniment  es va celebrar a la Casa Alegre de Terrassa (29 de juny de 2023).

 

A continuació transcrivim la conferència integra de Marc Ferrer.

 

“Manuel Viusà & Gertrudis Galí. Artistes,
patriotes, antifeixistes i militants del FNC”

 

Dins la memòria i la història de l’antifranquisme és obligat parlar del Front Nacional de Catalunya, principalment per tres qüestions. La primera perquè és la primera organització unitària que planta cara a la dictadura des d’una vessant independentista i per la via armada. La segona perquè en l’àmbit nacional trobem el FNC a totes les iniciatives i plataformes unitàries, coordinadores, taules, assemblees, consells, etc., que van sorgint per combatre la dictadura. I la tercera per trencar el relat predominant dins la historiografia: que durant el franquisme tota resistència estava dominada pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i que dins el catalanisme només hi havia resistència cultural i lingüística. L’exemple del FNC, sense voler desprestigiar la lluita de ningú, desmunta aquest relat. En la reconstrucció de la història i la memòria històrica, els homes i dones del FNC han de tenir el seu reconeixement, ja que algunes vegades tot volent exaltar la lluita d’altres organitzacions i persones s’ha menystingut i ridiculitzat el combat i sacrifici de la militància del Front.

I dins la història i memòria del FNC i d’aquest reconeixement als seus homes i dones és obligat parlar del matrimoni Gertrudis Galí i Manuel Viusà. Ell van ser, com diu el títol d’aquesta conferència a més d’artistes, patriotes, antifeixistes i militants del FNC.

En aquesta conferència parlaré de la seva etapa a Terrassa i també d’algunes qüestions que fins ara no eren gaire conegudes i que vaig publicar en un opuscle l’any 2021 titulat “El Front Nacional de Catalunya a Terrassa (1940-1990)”. Molta informació fins ara era inèdita la vaig poder descobrir gràcies a la documentació que la Joana guardava del seu pare, i especialment unes entrevistes gravades en la qual explica el seu pas per Terrassa, entre d’altres coses. Per tant, sense l’ajuda de la Joana Viusà, avui encara restaria sense conèixer-se part d’aquesta història.

És obligació també citar el llibre “Manuel Viusà i Gertrudis Galí. Una parella d'artistes catalans que es van quedar a l'exili”, de Núria Rius amb Imma Gibert Jané i Gemma Rufach. Aquest llibre em va ajudar a situar-me en el món artístic de la parella, tot i que personalment crec que li falta una mica més d’aprofundiment en la trajectòria política.

Aprofito doncs per reivindicar una actualització de la biografia de la parella que caldria fer-la per la importància que han tingut tots dos en la història de Catalunya. 

Manuel Viusà i Gertrudis Galí es van conèixer quan tots dos estudiaven a la Llotja, a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, l’any 1930. Ell tenia 16 anys, ella 21. Tots dos militaven a la FNEC, i ell va ser-ne escollit secretari general el setembre del 1937.

A principis de la guerra, Viusà es va allistar voluntari a la columna de milicians Roja i Negra, organitzada per la CNT-FAI, i posteriorment va ser destinat al servei de transmissions del front d’Aragó. Galí es va quedar a Barcelona i va començar a treballar d’infermera a la Casa de la Caritat, malgrat no tenir-ne la titulació. La van agafar ja que hi havia manca d’infermeres a causa de l’increment de ferits per la guerra i per la destitució de monges, que en aquella època eren personal essencial en l’àmbit sanitari. L’estiu del 1937, Gertrudis es va titular en infermeria i el desembre d’aquell any va ser nomenada directora de la Fundació Albà.

El Nadal del 1938 Manuel Viusà fou fet presoner i empresonat en un camp de concentració de Valladolid, fins que no va ser alliberat a principis del 1939. En acabar la guerra, Gertrudis va saber que Manuel estava en un hospital procedent del camp de concentració i el va anar a veure. Van retrobar-se, tot recuperant l’antiga amistat, i poques setmanes més tard van començar a festejar.

L’estiu del 1939 Manuel Viusà va ser cridat a fer el servei militar, perquè li tocava per edat, però una de les vegades que es va presentar davant la Guàrdia Civil li van perdre la documentació. En quedar indocumentat, i aprofitant els seus coneixements artístics, va falsificar els seus papers com si ja hagués fet el servei i així se’n va lliurar. Això li va donar la idea de falsificar documents i certificats per a tothom qui pogués tenir problemes amb les noves autoritats franquistes, especialment exiliats que retornaven sense papers.

Per la temença de ser descobert, Manuel va marxar del seu barri originari, la Barceloneta, i amb la Gertrudis, casats a principis del 1940, van anar a viure a Hostafrancs. Allí van començar a treballar en un taller de publicitat. Ella havia plegat el mes d’abril del 1939 de la seva tasca d’infermera a la Casa de la Caritat, a causa del retorn de les religioses.

Poques setmanes més tard el taller va tancar i, com a compensació del deute que tenia el propietari amb ells per endarreriments de sous, es van quedar una màquina ciclostil que van transformar per poder imprimir els primers documents falsos. Tots dos van muntar un taller al carrer dels Morabos, prop de la plaça d’Espanya.

El març del 1940 Jaume Martínez i Vendrell, un dels fundadors del Front i mitjançant militants de la FNEC, va contactar amb Manuel Viusà perquè li proporcionés documents falsos per a poder travessar la frontera, tant per a ell com per altres persones que tornaven per lluitar contra la dictadura. Viusà accedir a col·laborar-hi de bon grat i es va involucrar en la tasca de falsificar visats, certificats i documents. Gràcies a això, Martínez va poder organitzar un servei de pas de frontera.

La parella d’artistes també es va integrar en una de les xarxes que ajudava els aliats en la guerra contra l’Alemanya nazi. Així van participar també falsificant documentació per als serveis secrets polonesos, a més de fer de correu de documents i informació d’interès militar: el seu domicili era la bústia d’enllaç on un agent deixava un sobre o paquet i, hores o dies després, un altre agent el recollia. També hi van amagar algunes persones perseguides pels nazis i que havien fugit de la França ocupada per anar a refugiar-se a Anglaterra.

A causa de la pressió policial que rebia el matrimoni, van decidir de marxar de Barcelona a principis del 1942, amb la seva filla Adela, i establir-se a Terrassa, d’on Gertrudis era originaria. Un cosí seu els va assessorar i els va dir que a Terrassa trobarien feina pintant retrats. Es van instal·lar en un pis espaiós al carrer de la Creu Gran, on a la galeria van muntar un taller de fotogravat amb tot el material necessari per fer les falsificacions.

Gertrudis anava diàriament a la llibreria Camon, de Llibert Camon i Ballach, el qual des dels anys 30 regentava una llibreria al número 22 del carrer Cremat. L’establiment havia estat fundat cap al 1915 pel seu pare, Ramon Camon i Camarasa, lliurepensador i d’idees àcrates que va encomanar al seu fill l’estima per les lletres.

Llibert Camon també es dedicava a fer de marxant d’obres d’art i feia exposicions i venda d’obres d’artistes reconeguts al seu establiment. El 21 de juliol de 1936, Camon es troba entre les persones que, encapçalades pel professor Josep Rigol i Fornaguera, van evitar que un grup de milicians, enfervorits per la revolució anticlerical, cremessin el conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere.

L’any 1937 Camon va ser membre del comitè executiu d’ERC a Terrassa i més tard es va incorporar al front amb l’Exèrcit Popular. Allà va ser ferit i va passar nou mesos a l’hospital. Per aquests fets va ser detingut l’any 1940 i se li van obrir diligències prèvies a un judici militar. Després de passar uns mesos a la presó Model, a la galeria que acollia els condemnats a mort, el seu cas va ser sobresegut i va ser declarat en llibertat sense responsabilitats gràcies a uns quants testimonis que van avalar la seva participació en la defensa de les esglésies de Sant Pere i per haver-ne tingut amagat a casa seva el rector, que era perseguit pels republicans.

Llibert Camon era casat amb Hulda Zysset, una ciutadana suïssa que havia arribat a Terrassa a la dècada dels anys 20 de la mà d’Ernst Baumann , representant de llanes vingut també de Suïssa i establert a Terrassa per expandir els seus negocis. Hulda va formar part del primer equip femení a jugar un partit d’hoquei a Catalunya, el juny del 1929. Baumman va comprar, a la dècada dels anys 20, una casa dissenyada situada a l’avinguda Jacquard i tocant el Pont del Passeig, coneguda avui per Casa Baumann, que és la seu del Servei de Joventut i Lleure Infantil de l’Ajuntament de Terrassa.

Gertrudis anava diàriament a la llibreria Camon, com hem dit i de mica en mica va anar establint confiança amb Hulda, la mestressa. De la relació entre dones es va passar a la relació entre homes i la parella Viusà-Galí va connectar ràpidament amb la parella Camon-Zysset.

Fruit d’aquesta amistat, Llibert, que era membre assidu dels Amics de les Arts, va introduir el matrimoni dins l’ambient cultural de Terrassa. Per aquelles dates la institució estava integrada a la secció sindical d’Obra Social de Educación y Descanso de la Falange, i era un dels llocs on es reunia la burgesia terrassenca.

El mateix llibreter els hi va proporcionar la fórmula per a sobreviure del seu art. La burgesia, que s’estava refent de la guerra, volia noves obres per a decorar domicilis i despatxos empresarials. Mitjançant el pagament mensual d'una quantitat determinada, els industrials podien triar una obra del valor que haguessin avançat. La majoria de promotors de Viusà i Galí van ser els mateixos burgesos tèxtils que es vantaven de ser els vencedors de la guerra.

Ningú mai va arribar a sospitar d’ells ja que els Viusà-Galí assistien als Amics de les Arts amb la identitat falsa de senyor i senyora Camps. Viusà que es feia passar per sabadellenc va arribar a signar alguna obra amb el nom d’Ausiàs Camps, i d’altres amb el de Vinsà. La parella es va integrar tant que Gertrudis Galí va arribar a exposar als Amics de les Arts, el maig del 1942, i Manuel Viusà ho va fer el gener del 1943.

Gràcies als contactes que havia establert entre la burgesia terrassenca, Viusà va conèixer Josep Badrinas. El seu pare, Benet Badrinas havia estat president de l’Institut Industrial de Terrassa. La seva mare, Anna Sala era la germana d’Alfonso Sala, comte d’Ègara i un dels polítics més influents a la Terrassa dels anys 20 i 30, que havia col·laborat en la dictadura de Miguel Primo de Rivera i en el cop d’estat del general Franco. Josep Badrinas era en aquella època, com ho havia estat el seu pare, president de l'Institut Industrial de Terrassa, i a més president de la Mina Pública d’Aigües de Terrassa i president de la junta de reconstrucció de l’església del Sant Esperit, cremada durant la Guerra Civil, i va oferir a Manuel Viusà de treballar en la restauració dels frescos de l’altar del Sant Crist.

Gràcies a aquesta feina, entre les bastides per restaurar l’altar, Viusà va poder amagar les matrius dels fotogravats que feia servir per a les publicacions del FNC, les trepes per a fer pintades i piles de manifestos i fulls volanders. Quan a Barcelona en necessitaven, els venien a buscar a Terrassa.

Una anècdota d’aquesta restauració de l’altar del Sant Crist és que en una pintura del camí del calvari, Viusà va pintar un mercenari romà que arrossegava Jesús amb una esquena nua i musculada. El rector li va dir que li pintés una samarreta, i Viusà li va dir que li sabia molt de greu, però que ja estava pintant i tècnicament era impossible, ja que el fresc es pinta, com quan la calç està fresca, i que si ara pintava, amb el temps podria saltar. El rector va insistir que potser es podria fer a l’oli, i que si us plau, fes alguna cosa, ja que les parroquianes se li queixaven que tenien pensaments impurs amb les figures de Sant Sebastià i Jesús i que ara ho farien amb l’esquena nua del romà. Finalment l’organista del Sant Esperit, que també havia estat un requetè, i que Viusà li havia explicat aquesta demanda del rector, es va enfrontar amb el rector dient-li que l’art estava per sobre de la religió i que si l’artista havia pintat això, ja que estava bé. I així es va quedar.

Amb la feina de pintor de frescos de Viusà i la realització de quadres i retrats la parella va començar a viure amb una tranquil·litat econòmica important. L’octubre del 1943 va néixer la segona filla del matrimoni, Joana.

El mes de novembre del 1943 la policia franquista va detenir a Barcelona una setantena de militants del FNC, acusats de “delito de espionaje y actividades subversivas”, quaranta-nou dels quals van ser empresonats a la presó Model. Entre els empresonats hi havia sis dels deu membres del Consell Nacional del Front. 

Qui es va lliura de les detencions va ser Jaume Martínez i juntament amb Antoni Andreu va començar a organitzar novament el FNC pels volts de Nadal del mateix any. Entre les tasques de la reorganització van redactar un manifest adreçat a l’opinió pública on s’exposava una anàlisi política dels darrers vuit anys. 

El gener del 1944 Jaume Martínez va anar a Terrassa a veure Manuel Viusà per demanar-li ajuda per imprimir el manifest. El FNC necessitava una impremta i Viusà es va comprometre a proporcionar una ciclostil americana que s’havia quedat al seu pis de Barcelona, i que el propietari s’havia compromès a guardar quan van anar a viure a Terrassa.

Tots dos van anar a buscar-la, la van desmuntar i la van instal·lar en una torre de Vallcarca on vivia Martínez amb documentació falsa. Viusà li va explicar com fer-la servir i on comprar tintes, paper i tot allò que era necessari per a imprimir. Els fotogravats els continuaria proporcionant Viusà i els faria al seu estudi de Terrassa.

D’aquella trobada entre Jaume Martínez i Manuel Viusà també va sorgir un nou projecte. Per tal de finançar el FNC van decidir de fer uns segells de cotització. Viusà es va comprometre a dibuixar un fons, que imprimirien a qualsevol impremta, i al damunt hi estamparien, amb la impremta del Front, allò que convingués.

Per als segells Viusà va dibuixar la muntanya de Montserrat i en un full de la mida d’una octaveta es van imprimir tres segells, convenientment numerats i de tres colors diferents: d’una pesseta, de cinc pessetes i de vint-i-cinc pessetes, amb la llegenda “Donatiu al Front Nacional de Catalunya” i el preu.

Jaume Martínez també va demanar-li a Manuel Viusà més implicació al FNC. L’estiu del 1944 es formava un nou Consell Executiu i se’n reorganitzava la Secció Militar, en què Viusà va ser integrat com a responsable d’arts gràfiques. A més, va ser el delegat del FNC al Vallès Occidental i el responsable de l’organització en tot allò que tingués relació amb les arts gràfiques.

Una tasca que també li va ser encarregada a Viusà, fou la de produir una edició de vals de benzina, idèntics als originals, la venda dels quals també va permetre d’obtenir finançament per al Front.

La primavera del 1945 el Consell Executiu del FNC va aprovar la creació d’un periòdic com a òrgan i portaveu per a donar a conèixer l’organització i oferir articles d’opinió. El primer número havia de sortir la diada de Sant Jordi, i es va titular Per Catalunya.

Per tal de fer-ne efectiva la publicació, Jaume Martínez va visitar novament Manuel Viusà i Gertrudis Galí. Tots dos es van comprometre a fer els dibuixos i gravats que calguessin. A la pràctica, Gertrudis acabaria fent gairebé tots els dibuixos i Manuel els gravats. Viusà també va acordar que faria algun article per si en fallaven d’altres. Enmig de tots aquests preparatius, a finals de març del 1945, va néixer la tercera filla del matrimoni, Núria.

El vespre del 23 d’abril de 1945, el FNC va fer tres accions espectaculars a Barcelona: van hissar dues grans senyeres, una a la Sagrada Família i l’altra al cable del telefèric de la torre de Sant Sebastià, i a diferents carrers de Gràcia, el Poblenou i Sants van fer unes pintades de més de mig metre, mitjançant la tècnica de l'estergit i signades amb les sigles FNC, d’un Sant Jordi que, espasa en mà, destruïa la creu gammada i el feix romà. Manuel Viusà s’havia encarregat de fer les trepes i de proveir els pots de pintura als membres de la secció militar del Front.

A més de la publicació de Per Catalunya, la parella d’artistes Viusà-Galí va treballar en altres publicacions, també editades en la clandestinitat. Així, per exemple, cal destacar l’obra de poemes d’Iu Pons i Serdanyés, Les Mans, impresa l’any 1947, amb una tirada de 123 exemplars numerats i sota el nom editorial d’”Edicions Vallparadís”, una clara referència al torrent de Vallparadís que creua la ciutat de nord a sud. En aquesta obra, Gertrudis Galí va dibuixar les litografies i Magí Elies, els boixos. Magí Elies també era pintor i havia coincidit amb Viusà a la guerra, a la columna Roja i Negra, i més tard havien treballat plegats al taller de publicitat de Barcelona, a principis del 1940.

Una altra publicació de la qual tenim constància és l’edició feta el 1946 de l’obra d’Enric Prat de la Riba i Sarrà, La Nacionalitat Catalana, que incloïa làmines litogràfiques i gravats dibuixats per Manuel Viusà i Gertrudis Galí. És possible que els boixos fossin dibuixats també per Magí Elies. Se’n va fer una edició numerada de 175 exemplars.

El matrimoni Viusà-Galí també va organitzar actes culturals que, pel sol fet de ser-ho, i en català, eren una forma de resistència. L’any 1945, per exemple, van organitzar una conferència clandestina en ocasió del centenari del naixement del poeta mossèn Jacint Verdaguer i Santaló, que va comptar amb la presència del també escriptor i poeta Carles Riba i Bracons.

Per l’estiu del 1944, Manuel Viusà començà a tenir un cert reconeixement a Terrassa, cosa que li va fer guanyar més confiança entre els burgesos amb qui es relacionava.

Viusà, assessorat pel llibreter Camon, es va començar a obrir pas molt cautament entre les persones que cotitzaven les seves pintures, o que participaven en certs actes culturals. En una època on el règim basava el seu control absolut en la por i les delacions, calia anar amb peus de plom per no equivocar-se. Arran de les moltes converses, algunes de banals, d’altres de més serioses, amb aquella gent, si hi descobria un perfil catalanista i antifranquista els convidava a dinar a casa, i allà els explicava la lluita que portaven a terme i la necessitat d’obtenir diners per a la causa. A l’hora del cafè, passaven literalment el platet i, a canvi d’una important quantitat de diners, els convidats rebien segells de cotització del FNC. De vegades van obtenir un ‘no’ com a resposta, però malgrat no col·laborar-hi, aquella gent mai no van denunciar les activitats de Viusà i Camon.

Entre les persones que sí que van col·laborar trobem Pau Farnés i Figueras, que el 1940 havia heretat del seu pare, Pau Farnés i Bertrán, una fàbrica de teixits, situada al Vapor Ventalló, i que tenia el despatx i el magatzem a l’edifici actualment conegut per Magatzem Farnés, seu de l’Arxiu Tobella.

Amb el temps, Viusà es va guanyar la confiança de Farnés i en una de les trobades aquest darrer es va comprometre a passar al FNC una cotització mensual d’uns quants milers de pessetes.

Viusà va informar-ne la direcció del Front que va concertar una reunió amb el fabricant. El 26 d’abril de 1945 el mateix president del FNC, Antoni Andreu va anar fins a Terrassa i es va trobar amb Pau Farnés. El fabricant es va reafirmar en el compromís que havia adoptat amb Viusà i fins i tot li va comunicar que hi havia moltes probabilitats que algun altre industrial imites el seu gest de contribució econòmica. 

Una altra de les persones que també va cotitzar al FNC va ser Jaume Fontanals i Guillemot. Per aquelles dates tenia uns seixanta anys i era el cap de la gran empresa tèxtil Fontanals S.A., amb 500 treballadors, hereva d’una indústria de draps fundada pel seu pare, Joan Fontanals i Boada. Jaume Fontanals havia emparentat la seva família amb els Alegre en casar-se amb Mercè Alegre i Sagrera, lligant així dues grans famílies benestants terrassenques. El matrimoni vivia a l’actual Casa-Museu Alegre de Sagrera, del carrer de la Font Vella.

I una tercera persona que també va col·laborar amb Viusà en la recerca de mecenes va ser Ricard Camí i Aliart, que en aquella època feia de comptable a l’empresa Teixits Selectes Roig, i que va esdevenir l’any 1979 president de la Caixa de Terrassa.

Més gent de la burgesia terrassenca va aportar diners al Front Nacional, tot i que es fa difícil d’esbrinar-ne els noms, ja que no queda cap constància. Els pagaments es feien en metàl·lic, sense rebuts que tinguessin dades personals; no hi havia res escrit i les trobades eren reunions clandestines, per tant, poca cosa més podem saber.

Alguns tenien unes clares conviccions catalanistes, d’altres, com que per aquelles dates cada vegada era més previsible un triomf aliat a la Segona Guerra Mundial i la derrota del nazisme, això podria comportar també la caiguda del règim de Franco i alguns industrials que havien festejat amb el franquisme buscaven nova parella de ball. Col·laborar amb el FNC podia ser una garantia de cara al futur si finalment es girava la truita.

A principis del 1946 el FNC va plantejar fer un salt qualitatiu de la Secció Militar i radicalitzar els seus procediments. La direcció va decidir portar armes i explosius des de Perpinyà fins a Barcelona, material que havien acumulat durant la Segona Guerra Mundial.

Assabentat de les noves intencions, en una visita a Terrassa de Martinez a Viusà, el pintor va dir-li al cap de la Secció, que volia ser-hi inclòs com un membre més, i no només com el responsable d’arts gràfiques, i que les armes no se les volia mirar de lluny, sinó que estava ben disposat a fer-les servir.

Amb Martínez i Vendrell també es va parlar de la possibilitat de falsificar bitllets per tal de tenir un bon coixí econòmic que ajudés amb totes les despeses que tenia el FNC. Viusà va acordar que ell faria un estudi detallat sobre com trobar el paper adequat i la manera d’imprimir-lo. Amb l’excusa de voler fer unes edicions de bibliòfil, Viusà va aconseguir un paper molt semblant al dels bitllets, amb el qual va començar a treballar les marques d’aigua i a donar-los el tacte adequat.

Però mentre no es tingués la falsificació enllestida, calia disposar de diners de veritat, i per això tot dos van acordar que la direcció del FNC es tornés a trobar-se amb en Pau Farnés per tal de demanar-li altra cop col·laboració econòmica. Així, el 22 de març de 1946, Joan Cornudella (que feia poques setmanes que havia sortit de la presó) i Jaume Martínez van anar fins a Terrassa i es van trobar amb Manuel Viusà i Llibert Camon. Tots van fer cap a la fàbrica de Pau Farnés i una vegada amb el fabricant van anar plegats a dinar a un restaurant. Fruit d’aquesta trobada, Farnés va arribar novament al compromís que faria importants contribucions econòmiques i fins i tot es va oferir a ajudar en tot allò que calgués. El tema econòmic havia quedat resolt.

El 18 d’abril de 1946 va tenir lloc a Dosrius, la Primera Conferència Nacional del FNC, en què van participar quaranta persones. Un dels acords va ser que la Secció Militar del FNC s’havia de deslligar de l’actuació política i esdevenir una organització amb certa autonomia. Però poques setmanes després, noves detencions de la policia tallarien de soca-rel el salt qualitatiu que preparava la Secció Militar, així com el projecte de falsificació de bitllets de Manuel Viusà.

La nit del 8 de juny de 1946 dos escamots de la Secció Militar van voler entrar a l’estadi de Montjuïc per col·locar a les torres una senyera i una estelada de grans dimensions que s’havien de desplegar l’endemà, durant la final de la Copa del Generalísimo de futbol entre el València CF i el Real Madrid, amb la presència de ministres i altres autoritats franquistes. Però un dels escamots va ser enxampat per la policia. Arran d’aquestes detencions la policia va poder detenir els dies següents un total de catorze persones. També van requisar armes i explosius, la impremta i més material del FNC. Entre els detinguts hi havia Jaume Martínez.

Martínez va passar quinze dies detingut a Via Laietana. Tant ell com els seus companys va patir durs interrogatoris amb cops i tortures. La policia va esbrinar que una part important del finançament del FNC provenia d’un fabricant de Terrassa i volien saber qui era, tot argumentant que al mateix Jaume Martínez l’havien vist per la ciutat egarenca.

Com que Martínez i Vendrell havia visitat feia relativament poc per qüestions laborals la fàbrica de Valentí Alavedra i Alsina, a Terrassa, els en va donar el nom. La policia va visitar Alavedra, però lògicament no va trobar cap indici de cap relació amb el FNC. El cap de la Secció Militar va rebre al calabós la visita del cap de la delegació terrassenca d’Informació de Falange, Emilio Matalonga, que estava molt interessat a conèixer qui era realment el fabricant que ajudava el Front, però Martínez va insistir amb el mateix nom i així va poder encobrir Pau Farnés, de qui la policia no va arribar a sospitar. Posteriorment, Jaume Martínez com a cap de la Secció Militar, seria condemnat a 20 anys de presó, tot i que va poder sortir en llibertat gràcies a una amnistia parcial el novembre del 1952.

En la cerca de militants del FNC, Matalonga i els seus homes també es van presentar a casa de Manuel Viusà. Una tarda van picar la porta i Gertrudis Galí va obrir: “Venim a veure el senyor Camps.” Van ensenyar-li un calendari: “Li volem encarregar que ens faci una pintura com aquesta.” Gertrudis Galí ràpidament va sospitar i va dir que el senyor Camps en aquell moment no hi era, que era a Reus, però que en un parell de dies tornaria a casa. Passats els dos dies, el Servei d’Informació de la Falange no hi va tornar, però Matalonga va ordenar als seus agents la detenció immediata de Manuel Viusà si el veien per Terrassa.

Feia quinze dies que Viusà estava refugiat a Barcelona, des que es va assabentar de la detenció de Jaume Martínez i companyia. Passat un temps prudencial va tornar a Terrassa i abans d’anar a casa va passar per la llibreria Camon. Allà, Llibert li va comentar que la policia i la Falange el buscaven, que Gertrudis li va havia explicat que els homes de Matalonga havien anat a casa seva. Viusà ja no es va acostar a casa i va tornar cap a Barcelona on va continuar amagat.

Des de finals de juny del 1946, Manuel Viusà va viure de manera clandestina a Barcelona. Alguna nit viatjava fins a Terrassa per visitar la dona i les filles. La família va començar a patir la separació i van decidir que s’havien de traslladar tots a la capital, per evitar una possible detenció de Viusà i fugir de la pressió de la policia.

Així doncs, al cap de poc temps Gertrudis Galí va agafar les seves filles i se’n va anar a Barcelona. Abans però, va vendre les obres d’art amb l’ajuda de Llibert Camon, fet que va permetre a la parella d’artistes disposar d’una quantitat de diners en efectiu per poder tirar endavant. El matrimoni va anar a viure a casa de la mare d’ella.

La marxa de Viusà a Barcelona va provocar tallar tota relació amb la gent de Terrassa, cosa que va significar per al Front un problema econòmic, perquè una de les principals fonts d’ingressos havia quedat desmantellada. Aquest fet i les detencions de la Secció Militar van causar un gran trasbals organitzatiu al FNC. Però lluny de rendir-se, Viusà va assumir el protagonisme, i des de Barcelona, va intentar de bastir una altra xarxa de col·laboradors financers, però a base de quantitats econòmiques més petites.

Viusà era un dels pocs caps de l’organització que estaven en llibertat i, tan sols amb l’ajuda de la seva muller Gertrudis, el mes de desembre del 1946 reprèn l’edició del butlletí portaveu del FNC, Per Catalunya, del qual editarà sis números fins al juny del 1947. Aquesta edició es va imprimir mitjançant una impremta que Viusà havia aconseguit i que havia establert a Sant Just Desvern, a casa de Jordi Cardona i Gelabert, fill del fundador del FNC, Daniel Cardona.

El 27 d'abril de 1947, onomàstica de la Mare de Déu de Montserrat, van tenir lloc unes festes al monestir del mateix nom, per celebrar l’entronització de la Mare de Déu. El Front Nacional de Catalunya, conscient de la magnitud de l’acte, va preparar uns dies abans una espectacular i simbòlica acció. Mitjançant morters pirotècnics es van llançar centenars de fulls de reivindicació catalanista que finalitzaven amb un “Visqui Catalunya Lliure” que van caure sobre la multitud. Els militants del FNC també volien desplegar una gran senyera en unes bastides que hi havia al monestir, perquè s’hi estaven fent obres, però eren ben vigilades i no van poder penjar-la de cap de les maneres.

Manuel Viusà va ser el cap operatiu de l’acció dels fulls volanders del FNC. La repercussió d’aquella acció i la de la senyera sobre el Gorro Frigi es va escampar per tot arreu i va significar una petita victòria contra el règim. Pocs dies després fou destituït el governador civil de la província de Barcelona, Bartolomé Barba Hernández.

Va ser la darrera gran acció protagonitzada tant pel FNC, com també per Viusà, perquè la policia feia temps que li anava al darrere i la seva militància activa va minvar força.

A mitjan 1947, la vida per a la família Viusà-Galí no era gens fàcil. Havien passat de la tranquil·litat i la comoditat de viure en una casa a Terrassa a l’angoixa i el temor de viure en un soterrani del barri de la Torrassa, al pis de la mare d’ella. La precarietat s’anava eternitzant i les perspectives de futur en els àmbits econòmic i laboral no eren gens esperançadores. A més a més, la pressió policial també s’anava accentuant. Viusà tenia també importants discrepàncies estratègiques amb la direcció del Front, que entre altres coses havien decidit de frenar l’etapa de la Secció Militar i esdevenir un clàssic partit polític. Per tot plegat, la família va decidir marxar a França.

Manuel Viusà va marxar primer, a mitjan estiu del 1948. Des de Barcelona va agafar un tren cap a Puigcerdà i des d’allà, amb l’equip de passadors del Front, va travessar clandestinament la frontera. El trajecte a peu no passava de l’hora, però hi havia el temor de trobar-se la Guàrdia Civil. L’únic ensurt que va tenir Viusà durant el trajecte va ser un bou que el va perseguir i va haver de fugir cames ajudeu-me. Recuperat de l’espant, va arribar a la Catalunya Nord sense cap problema i allà, amb ajuda de més exiliats, es va establir a Canet de Rosselló.

El matí del 10 de novembre, després de rebre un avís del seu marit, Gertrudis Galí, que estava embarassada, va agafar tots els estalvis, va vestir les nenes amb tres parells de vestits i mudes per no anar amb maletes ni paquets i no cridar l’atenció, i van agafar un tren cap a Puigcerdà.

Una de les filles, Joana, totalment aliena a l’evasió que feia la seva mare, va explicar a la gent del tren que duia molta roba, però per sort no va cridar prou l’atenció perquè algú es preguntés quin n’era realment el motiu. Segurament el fred d’aquells dies ja els semblava una bona explicació.

Quan van arribar a Puigcerdà, els esperava un passador de fronteres contractat pel Front, i amb Núria, la filla més petita a collibè, van travessar la frontera a peu, per un camí de muntanya, durant poc més d’una hora, fins a arribar al petit poble d’Enveig, on els esperava Manuel Viusà.

Establerts tots a Canet de Rosselló, en una caseta d’una sola planta al cap de pocs dies va néixer el seu quart fill, Jordi. Va ser Manuel Viusà qui va assistir el part de la seva dona.

Durant els següents vuit anys, el matrimoni Viusà-Galí es va centrar a cuidar la família i a treballar per poder subsistir. Per les seves tasques artístiques tots dos van trobar feina a l’empresa de ceràmica Sant Vicens a Perpinyà, fundada per Firmin Bauby. Aquest empresari viniviticultor perpinyanès, amant de la cultura, va donar feina a molts exiliats. Gertrudis Galí es va encarregar de fer escultures, treballant així en una nova faceta, i Manuel Viusà els aplicava l'esmalt abans de posar-les al forn. Les obres s'exposaven per a la venda dins unes bótes gegantines folrades de seda de les antigues bodegues de la família Bauby.

Paral·lelament, Viusà mantenia contactes amb diferents personalitats de la política catalana a l’exili, però també del món cultural, com ara el violinista Pau Casals i Defilló, el poeta Josep Sebastià i Pons i l’escriptor Joan Triadú i Font.

El gener del 1954, Joan Cornudella contactà amb el matrimoni Viusà-Galí i els comunicà la seva voluntat de reprendre l’edició d’un nou òrgan del FNC, que es tornà a dir Per Catalunya. A més, els encomanà que fossin els responsables del Secretariat del Front a l’exterior amb la coordinació dels nuclis de l’Argentina, el Brasil, França, els Estats Units, Israel, Mèxic, el Regne Unit, Veneçuela i Xile.

L’octubre del 1954 va sortir al carrer, el primer número de Per Catalunya a l’exili, amb un tiratge d’uns mil exemplars. El FNC va recuperar la seva activitat pràcticament paralitzada. Els articles eren vinguts de l’interior i Manuel Viusà confeccionava novament el butlletí des del Rosselló.

De manera clandestina s’introduïa al Principat. El mateix Manuel Viusà s’encarregava de portar els nous butlletins fins a la Cerdanya i des d’allà, amb un passador, feien via cap a Núria, on un grup de militants universitaris del FNC els prenien perquè fossin distribuïts més tard amb important ressò als cercles polítics antifranquistes.

Després d’uns anys força precaris, Manuel Viusà i Gertrudis Galí van tornar a tenir un cert reconeixement artístic en començar a exposar a Perpinyà a partir del 1954. Així i tot, el matrimoni era conscient que si volien triomfar artísticament calia anar a París. Així, l’octubre del 1956 tota la família es va traslladar a la capital francesa.

A Paris Manuel Viusà continuà molt lligat al Front Nacional de Catalunya i a la causa independentista. A més de dirigir el diari Per Catalunya, amb la col·laboració de Gertrudis Galí, es van s’imprimiren els informes del FNC i la revista Foc Nou de la joventut del Casal de Catalunya a París.

Per a Viusà era molt important ensenyar i fer conèixer a les noves generacions la història recent i els seus protagonistes i per aquest motiu, entre 1965 i 1968, va publicar la revista Som, on va escriure monogràfics dedicats als presidents Francesc Macià i Lluís Companys. Precisament Viusà va poder contactar amb la vídua de Companys, Carme Ballester, que també estava exiliada a París, i el pintor va aconseguir d’organitzar una recollida de diners per a fer front als deutes que hi tenia.

Casa dels Viusà-Galí, al número 19 de la rue Clauzel, va continuar essent el punt de trobada de l’exili català i des d’allà va establir, en nom del FNC, una estreta relació amb el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas i Joan, i amb més personalitats de la política catalana com Josep Pallach i Carolà, Joan Triadú o Marcel·lí Perelló, per citar-ne alguns.

Gràcies als seus contactes a la capital de França, Manuel Viusà va estar entre els organitzadors de diversos concerts de cantautors de la Nova Cançó, que van actuar a París, com Raimon, Lluís Llach i Ovidi Montllor.

Manuel Viusà també va publicar el 1970 el llibre Correspondència secreta: Franco, Hitler, Mussolini, amb el pseudònim Pere Vergós, a partir de les traduccions que la seva filla Joana i l’escolapi i traductor establert als Estats Units d’Amèrica, Joan Xancó i Xancó, li feien arribar.

De les dècades de 1960 i 1970 també cal destacar que a Paris la parella va tenir un gran reconeixement artístic de fama internacional.

Dins la història del Front Nacional de Catalunya cal fer un petit parèntesi i explicar què era “la Casa”: una organització armada creada per Jaume Martínez i Vendrell amb la col·laboració de Joan Ballester i Canals, i la parella Viusà-Galí. Manuel Viusà des del seu taller de París va ensenyar als membres de la Casa, la tècnica per a imprimir, i el material i els coneixements per a poder utilitzar les impremtes. Va formar els militants en la falsificació de documents, papers i fabricació de segells de goma. També es va encarregar de comprar un gran lot d’armes a Alemanya, que van ser introduïdes a Catalunya de manera clandestina per membres del grup de passadors de La Casa.

Però a més de col·laborar ell mateix, Viusà va decidir de posar al voltant de l’organització els seus éssers més propers i estimats, i les seves filles també van tenir un clar protagonisme.

Per una banda, Joana Viusà, juntament amb el seu company, Lluís Morera i Pascual, tots dos en nom del FNC, establiren contactes amb el Sinn Féin i membres de l’Irish Republican Army (IRA), on van rebre l’oferiment de formació per part dels irlandesos, fet que va ser desestimat posteriorment per la direcció de la Casa, en considerar-se autosuficients.

Per altra banda, la tercera filla de Manuel Viusà, Núria Viusà, que havia acompanyat el seu pare en la compra d’armes a Alemanya, també es va integrar en el grup de falsificació. Núria Viusà en tot moment va mantenir el seu pare al cas de tot allò que succeïa a l’organització, i ell algun cop havia anat fins a Andorra per formar-los en l’art de falsificar.

El març del 1979 Jaume Martínez i Vendrell i una vintena de persones més van ser detingudes acusades dels assassinats de l’empresari José María Bultó, i també de Joaquín Viola Sauret, alcalde de Barcelona, entre setembre del 1975 i desembre del 1976. Viola va morir el gener del 1978 a causa d’intentar desprendre’s d’un artefacte explosiu que li havien col·locat al pit, igual que a Bultó. En l’acció contra Viola també va morir, a causa de l’ona explosiva, la seva esposa, Montserrat Tarragona Corbella.

La detenció de Jaume Martinez va tenir lloc el 4 de març de 1979 a Sant Just Desvern juntament amb Antoni Malaret i Amigó, amb les seves respectives mullers, Àngels Rodríguez i Codina i Rosa Julià i Armengol. Les dues parelles es trobaven amb Gertrudis Galí per anar a visitar els monestirs de Poblet i Santes Creus. Galí també va quedar detinguda. Havia vingut a Catalunya per inaugurar una exposició artística a Barcelona, i a visitar de pas els vells amics de militància.

Les tres dones foren alliberades l’endemà i Antoni Malaret ho fou al cap de cinc dies. Jaume Martínez va ser empresonat acusat de pertànyer a una organització terrorista i de la mort de Bultó i de Viola.

Vint dies després de la detenció de Martínez i Vendrell, el 25 de març, Manuel Viusà va ser detingut a París i empresonat a la Santé. Dies abans havia arribat a l’estat francès un telegrama de l’Audiència Nacional de Madrid en el qual es demanava la seva extradició, acusat de tràfic d’armes i de complicitat per l’assassinat de Bultó i de Viola. El pintor gaudia de l'estatut de refugiat polític d'ençà que havia marxat a l'exili l'any 1948.

Coneguda la notícia a Catalunya, va haver-hi una mobilització molt important a tot arreu. Personalitats com ara Pere Calders, Manuel de Pedrolo i Salvador Espriu també s’hi van afegir. Alguns diputats catalans també van adreçar un manifest a les autoritats franceses on negaven les acusacions contra Viusà. En solidaritat amb Manel Viusà diverses personalitats franceses, com ara Simone de Beauvoir, Jean-Paul Sartre i Yves Montand, van signar un manifest contra la seva extradició. A Catalunya,

El 9 de maig Manuel Viusà va ser jutjat i el tribunal va desestimar l'extradició tot decretant la seva llibertat immediata. El mateix fiscal va lloar les seves virtuts cíviques, el seu passat de lluitador contra el nazisme i es va escandalitzar per l'empresonament del qual era víctima des de feia sis setmanes.

Manuel Viusà, després de la seva llibertat el 1979, es va traslladar a Veneçuela amb Gertrudís on va donar classes de gravat català a la Universitat Simón Bolívar durant un parell d’anys. d

L’any 1982 un fet va trasbalsar la família: Núria Viusà i la seva filla Meritxell Flogny i Viusà van morir a Andorra en una riuada el novembre del 1982.

Després d’aquest tràgic fet, el matrimoni va viure a cavall entre Andorra i Paris i van centrar els seus esforços en crear un centre de gravat a Encamp, que va dur el nom de la Núria. Viusà el va dirigir durant 12 anys. 

A Catalunya, a principi dels vuitanta, el Front va començar a perdre pistonada, fruit del desconcert que es vivia a tot l’estat, Havia estat legalitzat el 1977, sent el darrer partit permès. Es va presentar a diverses eleccions, però els mals resultats electorals, però també per la manca d’un lideratge fort. La confusió ideològica i estratègica del moment i l’atomització de l’independentisme, amb competitivitat i hostilitat entre totes les formacions polítiques que van anar sorgint, també va acabar d’erosionar una formació que feia quaranta anys que batallava. El maig del 1990 es feia pública una declaració política que anunciava la integració del FNC dins ERC, i Manuel Viusà també hi va ingressar.

L’any 1988 Manuel Viusà va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, en reconeixement a la seva trajectòria patriòtica i artística. No la va poder recollir personalment perquè no li era permès d’entrar legalment a territori espanyol.

Durant la dècada dels 90 tant les exposicions com la feina artística va anar minvant, fet que va coincidir amb un afebliment de la salut de la parella.

L’11 de febrer de 1998 moria a Paris en Manuel Viusà. Tretze dies més tard, els mateixos dies que separen la data de naixement de tots dos, el 24 de febrer, moria també, Gertrudis Galí. Tenien 80 i 85 anys respectivament.

Les cendres de la parella reposen en un cementiri a Andorra la Vella amb un bonic epitafi: “fem que arreli fort”, frase que figurava a l’interior de l’aliança matrimonial de tots dos.

 

Marc Ferrer i Murillo

Centre d’Estudis Històrics de Terrassa