Pensaments
de Francesc Espriu,
l’últim
Secretari General
del
Front Nacional de Catalunya
Ara recuperem l’article “Concepte i Sensibilitat” de Francesc Espriu i Puigdollers (1916-2008), el que fou l’últim Secretari General del Front Nacional de Catalunya (FNC).
L’article fou publicat a “ARIEL, revista de les arts” l’any 1947. És un article sobre art i el publiquem perquè el nostre MEMORIAL vol difondre que l’independentisme històric, a més de polític, també fou un moviment cultural. No fou un moviment de masses, però fins i tot en plena dictadura franquista fou un moviment d’alta qualitat social, econòmica, cultural, lingüística, artística, literària i política.
Des del MEMORIAL estem recopilant tot el material possible del lluitador i pintor Francesc Espriu per fer-ne difusió.
+++
Concepte
i sensibilitat
Des de l'últim
gran moviment pictòric -l'impressionisme- els nostres problemes estètics s'han
traslladat gairebé sense excepcions del camp de la plàstica especulativa al de
la tècnica. Els que abans havien estat estils o maneres de veure, després s'han
minimitzat fins a esdevenir inquietuds d’interpretació o, millor dit
problemes d'execució.
El sentiment plàstic, la funció intel·lectual de l'ull, la possibilitat de penetrar per la sola virtut de la mirada en l'essència i l'existència dels éssers, l'expressió de quelcom que cap altre llenguatge artístic, sigui poètic o musical, pot expressar, han quedat relegats a problemes de segon ordre o han estat arraconats pel problema del dia: si l'aire s'havia de dir, i si havia d'ésser dit estructurant l'espai (cubisme) o fent tot el contrari, esborrant els objectes i cercant només la vibració (puntillisme) —no esmento el surrealisme que, al meu entendre, en la seva rel i com a extremisme d'escola és més literari que plàstic.
És perfectament natural que els problemes tècnics preocupin i hagin preocupat els pintors, i més després de la gran revolució renovadora de l'impressionisme: però el que ja resulta quelcom incomprensible és que la crítica i l'home que no fa art, però el viu i que per llurs condicions en no estar deformats per l'ofici estan en les millors condicions per a rebre'n el missatge, hagin estat també guanyats pels problemes de taller, oblidant allò altre que és la raó d'existència de l'obra: el seu sentit.
L'Art modern s'adreçarà cada dia més als artistes. Serà un art d'artistes per a artistes, ha dit Spengler, però això si bé purifica l'art de tota missió social o religiosa, no el llicencia de la seva eterna funció: contestar en la forma que sigui els grans interrogants que el món de la percepció i de la sensació han fet néixer en l'home. Donar imatges, reflectir sensacions, creant una mena com de geometria sentimental del món ha estat des de sempre funció de l'Art. És en virtut d'aquest caràcter etern de l'art que per ell podem conèixer el poc que del passat podem realment reviure, i per ell també ens és possible d'expressar tot allò del present que dins nostre viu i actua conscientment o inconscient.
Ja sé que no totes les formes més modernes d'expressió poden qualificar-se d'inquietuds tècniques, i que unes i altres tenen en el nostre present un sentit que les agermana. Sentit que en gran part és fill d'una certa malaltia europea que tan aviat ens fa dubtar de la gravidesa del nostre futur com ens impulsa a renegar del nostre passat. Actitud que pot ésser ambiciosa, però que en el fons és més frèvola que intel·ligent i més carregada d'irresponsabilitat que de vitalitat.
Desig de renovar-se. Renovar-se, com? Què vol dir renovar-se en art? Si un sent enrarit el seu món, si després d’assimilar la lliçó d'un passat hom se sent mort, llavors és inútil d'intentar renovar-se. Els moviments renovadors seran circumstancialment saludables en la mesura en què ho són en llur camp propi les revolucions, però seran saludables en un terreny que frega a penes les qüestions de fons que formen el nus dels problemes eterns de l'art.
Les èpoques
artístiques es singularitzen perquè unes acusen certes preferències i
manifesten un caràcter. Caràcter que és original i sense repetició possible.
Una mateixa preferència en dues etapes distintes no manifesta un mateix
caràcter: per exemple, els retrats flamencs i els espanyols, els alemanys i els
anglesos. És ben clar que hi ha major afinitat entre el retrat de Mallarmé i
una natura morta de Cézanne -a desgrat de llur diversitat tècnica i de factura
i de la d'intenció i sentit- que entre “El caballero de la mano en el pecho” i
un autoretrat de Rembrandt. I és que el que els diferencia, ultra la diversitat
individual, és la diferent latitud cultural, i sobretot la postura, el gest
enfront de la vida i en conseqüència la diferent qualitat del filtre
assimilador d'aquella regió inconeguda on es creen i neixen les formes.
Les escoles i tendències, no solament les clàssiques i antigues, sinó també les modernes, agrupen obres i homes sota denominadors comuns que sempre responen més al concepte que a la sensibilitat. Dins d'una escola o concepte hi caben infinites varietats personals, i per tant un mateix concepte pot ésser el guió de moltes sensibilitats diferents. I és que el concepte encarrila, tria, esmena les formes en el moment de llur naixença, però no les condiciona, ni actua abans de què aquelles comencin a viure en la regió de la fantasia. És a l'hora de l'execució, poc abans d'iniciar-se el veritable treball de creació, que el concepte actua sobre la idea. Equidistant entre el fruit del que se n'ha dit inspiració i la tècnica, sobre l'esquema real o imaginari de l'obra.
Un element amb tant de poder sobre l'obra, tant, que pot arribar àdhuc a deformar-la i a anihilar-la, que ultra la seva força es dóna el cas que és l'únic element racional que intervé en la creació, és molt natural que hagi arribat a ésser el cavall de batalla en la guerra de formes que és l'art actual. Però, així i tot, hem de tenir en compte i recordar sempre que no és més que un dels elements que intervenen en l'acte creador i que aquest es caracteritza precisament no pel raciocini sinó pel misteri, per la lluminosa explosió d'un sentiment que prové de la regió obscura on es mesclen i combaten atavismes, sensacions, percepcions, etc., en llur forma original i inconcreta, en la regió més profunda del caos individual.
És difícil que el concepte transformat àdhuc en dictadura d'escola, renovi res, perquè és incapaç d'actuar sobre el sentiment si no és en forma negativa. Pot, naturalment, dur-nos el conceptualisme que és a on podríem anar. Però l'única renovació veritable i possible del nostre art- si és que és desitjable- vindrà més aviat de formes de vida noves, i com diu B. Shaw, d’un canvi de cor que faci néixer una nova sensibilitat.
Francesc
Espriu
Desembre
de 1947.
ARIEL,
revista de les arts:
Any II número 14 desembre 1947
+++
IL·LUSTRACIÓ: Quadre “1640-Rebel·lió”(1997) de Francesc Espriu, guardat al magatzem del Museu d’Art Modern de
Tarragona.