Des del Memorial Joan Cornudella – Joan Colomines ens hem proposat intervenir en la mobilització independentista des del memorialisme, l’anàlisi històrica i la reflexió intel·lectual i això fet a traves de Programes i tota mena d’iniciatives que incentivin explicar amb textos, que fou el Front Nacional de Catalunya i el seu llegat actual.
Comencem ara un nou ESPAI en aquest Web, que és publicar en primera persona històries de militants, simpatitzants o simplement acompanyants de totes la història del Front. L’espai l’hem anomenada: “Militàncies del Front”.
Hem començat a demanar textos a militants del Front que anirem publicant, però seguim fent una CRIDA GENERAL a que tothom s’atreveixi a escriure les seves vivències de militància. Totes les històries personals son importants i mereixen ser compartides.
El Front, l’organització promotora de l’independentisme català modern, fou la suma del compromís de la seva gent. I són les i els militants que volem conèixer.
Comencem:
JOAN ALCARAZ:
El meu Front Nacional de finals dels setanta (Primera part)
Rebo l'amable invitació de Joan-Ramon Colomines-Companys per tal que faci memòria i expliqui la meva vinculació al Front Nacional de Catalunya durant el període, relativament curt, en què vaig militar-hi, de la tardor del 1976 a la tardor del 1979. Estirar el fil de la memòria sempre és un repte en principi plaent, a menys que hi haguessin -que no és el cas- aspectes dolorosos i/o inconfessables. Som-hi doncs!
Al principi fou
el socialisme democràtic
La tardor de l'any 1976, jo era un jovenet que començava a estudiar Ciències de la Informació a la UAB, vivia encara a Terrassa -al cap d'uns anys emigraria a Barcelona, però ara, un cop jubilat, alterno el Cap-i-Casal amb el Vallès- i em considerava catalanista i socialista democràtic. De fet, em creia nacionalista, però ara no n'estic tan segur, ateses les connotacions no tan positives del concepte. I havia adquirit l'ADN socialista a partir de la meva incorporació, a finals del 1974, a la secció egarenca del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya que liderava un polític i pedagog de gràn vàlua i que, a mesura que passen els anys, s'ha anat fent cada cop més enyorat: el figuerenc Josep Pallach.
Me'n vaig anar d'aquell Reagrupament -més tard Partit Socialista de Catalunya (PSC-R)- sobretot perquè la gent del PSC-Congrés, liderats per Joan Reventós, ens consideraven els seus directes adversaris polítics i, sota la denominació pejorativa de socialdemòcrates, no paraven de menystenir-nos. A més, jo veia que el Reagrupament atreia poca gent de la meva generació, i els altres, molta més, i tot plegat em generava angoixa. Però amb els anys aniria descobrint la singularitat d'en Pallach i dels seus plantejaments, i ser socialdemòcrata, o socialista, o socialista democràtic, no em crea més problemes, perquè només són matisos polítics d'una mateixa i ben vàlida orientació.
Em faltava, encara, adquirir l'ADN independentista, gens incompatible -ben al contrari- amb l'anterior. Als 21 anys complerts, podia ser -era, de fet- el moment. Precisament a l'antiga Egara -a mi, l'ara acceptada Ègara, em sona malament a l'orella-, el nucli local del Front Nacional de Catalunya, malgrat els militants il·lustres que havia tingut -Manuel Viusà, Gertrudis Galí, Manel Arcusa, Agustí Barrera, Lluís Labòria, Carles Escudé...-, travessava una època d'un cert decaïment. A la veïna ciutat de Sabadell, sembla que estaven una mica més forts, i des d'allí van parar les xarxes per mirar, patriòticament de pescar-me...
Independència?
Endavant!
Parlem de dirigents com Josep Guillem, Magí Colet o Josep Tramunt. En presentar-me la identitat i la trajectòria del FNC, que admeto que jo, en aquell moment, desconeixia del tot, em van dir que el Front lluitava per la independència de Catalunya i també pels ideals socialistes, seguint el model del socialisme d'autogestió.
Ja us deia que jo em considerava catalanista almenys des de l'adolescència. Però que Catalunya pogués arribar a esdevenir, com a país, un Estat independent -si ho poguessin ser els Països Catalans en el seu conjunt, ja seria massa!-, no se m'havia passat encara pel cap. I els hi vaig dir als companys del Front: “M'ho penso, tot plegat, i us en dic alguna cosa”.
Això de la independència no és que em semblés malament, és clar, però ho trobava una idea molt forta! (Certament ho és, però a hores d'ara ja la tenim molt més normalitzada). De manera que vaig prendre'm uns quinze dies per a pensar-m'ho en calma, fins que vaig dir als companys sabadellencs: “D'acord, endavant amb la independència!”. Però he d'admetre que, com que d'independentista i prou no me n'he volgut considerar mai, també em va agradar que el partit, a més de patriòtic, fes seu el model de socialisme dit autogestionari.
Un model que jo, amb els nivells de desconeixement que eren propis de l'època, creia que provenia de l'antiga Iugoslàvia que aleshores comandava el mariscal Josip Broz, conegut internacionalment com a Tito. Un dirigent comunista, sí, però ben dissident del model soviètic. Però no: aquest model de socialisme d'autogestió tenia uns orígens més genuïns, ja que provenia dels valors progressistes i republicans continguts en el Decret de col·lectivització d’empreses industrials i comercials, promulgat pel Govern de la Generalitat l'any 1936, un cop en dansa macabra la Guerra Civil.
Boicot al
referèndum!! (un altre, clar)
D'aquesta manera, amb persones com l'enyorat Josep Viladevall, la Trini Arcusa -filla del Manel Arcusa-, el Carles Escudé, el Josep Puigvehí i d'altres vam anar revifant el nucli terrassenc del Front. La meva poca memòria actual sobre la resta de noms i el conjunt dels afanys i iniciatives que vam impulsar no em preocupa gaire, ja que l'historiador egarenc Marc Ferrer i Murillo n'explica tots els detalls -entre molts més, anteriors i posteriors- en el llibre El Front Nacional de Catalunya a Terrassa (1940-1990), que acaba de veure la llum.
Però
d'algunes coses sí que vull parlar-ne. Per exemple, del fet que el dia 15 de
desembre del 1976, que s'esqueia en dimecres, va tenir lloc un referèndum
-totalment autoritzat, no cal dir- organitzat pel Govern espanyol que pilotava
aquell incert període dit de la Transició, presidit per Adolfo Suárez. Es
tractava de preguntar a la ciutadania -tant a l'espanyola pròpiament dita, com
a la integrada pels que ho som només per carnet- si aprovava el projecte de llei
per a l'anomenada “Reforma Política”, mitjançant el qual es podria anar cap a
una relativa democràcia -justament, la que encara tenim- i aprovar,
posteriorment, la Constitució que és l'emblema del règim del 78.
A aquest referèndum, pel que es veu, van participar-hi el 77,8% dels electors, del quals va votar afirmativament -resultat a la búlgara, només faltaria!- el 94,17%. La gent del Front, d'una manera congruent, ens vam abstenir. I és que no podíem votar a favor -com els partits del sistema- ni en contra -com els fatxes irreductibles.
Doncs bé, qui escriu, a començaments del 1977, iniciaria el servei militar obligatori -aquella mili d'abans- al glorioso ejército español. Hagués hagut de fer objecció de consciència, tant per l'aspecte militarista com per la qüestió nacional, però un té la valentia que té...
Vaig tenir una mica més de pebrots en fer campanya pel boicot a aquell referèndum d'una manera activa. A poquíssimes setmanes d'anar a la mili -que començaria a Cáceres i continuaria a Madrid-, jo enganxava, conjuntament amb els companys i companyes del Front egarenc, cartells de boicot al referèndum per uns quants murs de la ciutat. Ho fèiem algun diumenge al matí, i a una hora més aviat discreta, entre les 6 i les 7. Tot i així, no vull ni imaginar-me el càstig que m'hagués pogut caure si, en cas d'haver estat detingut, en pocs dies hagués hagut d'ingressar a la caserna... Una mica arriscat, el meu activisme d'aleshores? Doncs sí, però ja està fet!
Del Tarrasa
espuri al Terrassa genuí
Tornat la primavera del 1978, sense massa desgràcies, de servir en un exèrcit dins del qual m'honoro de considerar-me com un autèntic desastre a l'hora dels exercicis de tir, recordo amb complaença la campanya que al Front de Terrassa vam fer per impulsar el canvi de nom de la ciutat. La castellanització del topònim Terrassa dóna un Tarrasa que no cal dir que, durant el franquisme, era el nom oficial de l'antiga Egara romana. Fins i tot, el diari local va anomenar-se durant anys Tarrasa Información, al qual va substituir el Diario de Terrassa, escrit en llengua castellana, i, a partir del 1997, l'actual Diari de Terrassa, primer encara redactat en espanyol fins a ser pensat, i fet, en català. Ja tocava!
Aquesta campanya la vam tirar endavant sobretot a base d'unes enganxines que vam anar distribuint amb prou determinació. Segur que vam contribuir, poc a molt, a què la tercera ciutat de Catalunya per nombre d'habitants tingui la identitat, el potencial en diferents àmbits i les possibilitats de futur que té. Que per molts anys!
Finalment, en el marc de la participació del Front a l'Assemblea Democràtica de Terrassa, vull destacar, amb un cert orgull, la meva participació en una assemblea de la comissió permanent de l'Assemblea de Catalunya. Hi vaig coincidir amb el polític i advocat Roc Fuentes, representant del PSUC, el qual, en un moment determinat, va saludar un dels grans polítics de l'època, Antoni Gutiérrez Díaz, el mític “Guti”. Aquest li va preguntar a qui representava jo, i en Roc li va dir que al Front Nacional de Catalunya. “Caram, al Front!”, va dir el “Guti”. Doncs sí, el nostre era un petit partit, però tenia prestigi històric, despertava admiració!
Tindré el gust de continuar-vos-ho explicant en la segona part d'aquesta breu memòria, ambientada a Barcelona.
Joan Alcaraz
Periodista i escriptor
JOAN
ALCARAZ:
El
meu Front Nacional de finals dels setanta
(
i Segona part)
La primavera del 1978 vaig tornar, no massa tocat, de servir, sense cap entusiasme, al “glorioso ejército”. Recordo, això sí, algunes hores i coneixences grates viscudes des de Madrid, sobretot a l'entorn d'un carrer, el de “Libertad”, el nom i l'entorn del qual té poc a veure amb els eslògans banals que es deriven de l'actual situació política de la capital i la comunitat adjunta del “oso y el madroño”.
En poques paraules: la llibertat, ben entesa, no és la de “cañas y tapas” que pregona la senyora Ayuso. Anem novament, doncs, a una altra mena de llibertat: la que propugnava, des del 1940, el Front Nacional de Catalunya, i que tothom ha anat veient que és una mica la matriu del que l'independentisme, amb totes les dificultats, viu ara mateix.
De manera que em vaig reincorporar al nucli de Terrassa del partit, però ben aviat em va venir la proposta, per part de la direcció nacional, de treballar des de Barcelona com a cap de premsa del Front.
La seu del carrer de la
Diputació
O sigui que, quan ja em faltava poc per acabar els estudis de Ciències de la Informació a Bellaterra, vaig començar a treballar a la seu nacional, situada aquells anys setanta, com moltes i molts segurament recordareu, a la Dreta de l'Eixample barceloní. Concretament, al carrer de la Diputació núm. 333, 2n 1a, en un dels xamfrans que conflueixen amb el carrer de Girona.
Una seu força espaiosa i còmoda, i prou ben situada al Cap-i-Casal. Algú devia pagar, perquè l'FNC tenia molt de prestigi, però només comptava amb alguns centenars de militants, i havia anat -poc o molt- a la baixa feia uns quants anys, després de l'escissió que donaria lloc al PSAN. Segons tots els indicis, el pagano era l'Antoni Malaret, veterà militant i dirigent del Front -de fet, un dels fundadors del partit, que no abandonaria fins a la seva dissolució- que provenia de Nosaltres Sols i era fervent seguidor de Daniel Cardona. Vinculat aquells anys, des del seu Sant Just Desvern, a un negoci de construcció i promoció immobiliària, també va ser el primer alcalde democràtic del municipi i tindria una gran activitat en la vida cultural i social santjustenca. Gran Antoni!
4 hores de treball, 7 de trajecte
Com que jo continuava vivint a Terrassa -no ho faria a Barcelona fins al 1982-, havia de fer un recorregut en tren pels Ferrocarrils de la Generalitat, que disposaven d'uns combois i d'una capacitat tecnològica que no era com l'actual. Recordo que, des de la sortida de casa a primera hora de la tarda fins a l'arribada, al vespre, invertia 7 hores del meu temps, quan el treball a la seu de Diputació era, en principi, de mitja jornada.
A la seu del Front hi ocupava un despatxet, en una època en què els comunicats de premsa es feien amb màquina d'escriure, i no hi havia ordinadors, ni Internet, ni xarxes socials, ni... El món -per a mi, enyorat- del segle XX, que jo considero, abans que cap altre, el meu segle...
Relativament a prop hi havia la secretaria, una sala àmplia que era, de fet, el centre d'acolliment del local. Allí hi treballaven unes joves i diligents Helena Martí i Nuri Vernet, excel·lents companyes, de les quals en conservo ben grats records. En un despatx annex hi havia el tresorer, l'amic Joan Manetas, també prou correcte.
Joan Cornudella i Jordi
Casas-Salat
Poc abans que jo debutés com a cap de premsa, s'havia produït la sortida del Front del seu líder històric, Joan Cornudella i Barberà, que aniria al Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i després al Partit dels Socialistes de Catalunya comandat per Joan Reventós, que, malgrat les reticències que hi poguéssim tenir, no s'havia decantat tan clarament vers al PSOE com el PSC de Miquel Iceta. Sigui com sigui, allò representà per a la militància un cert terrabastall. Ben lògic...
En la perspectiva dels anys, he pensat que no seria just reduir la figura i trajectòria de Cornudella a aquell discutible i discutit nou escenari. És per això que tinc pendent aprofundir en un millor coneixement d'aquest polític i de la seva evolució, perquè crec que la seva influència fou decisiva en la transformació del Front Nacional en una força no únicament independentista, sinó també afí al socialisme d'autogestió.
La marxa de Cornudella va suposar que es posés al capdavant del partit un altre dels seus dirigents, l'advocat Jordi Casas-Salat i Fossas, defensor durant el franquisme de polítics davant el Tribunal d'Ordre Públic i la Jurisdicció Militar. Hi vaig col·laborar com a cap de premsa i també com a nou membre de l'executiva del partit per a temes comunicatius. En Jordi no tenia, segurament, el carisma polític de Cornudella -a qui, de fet, jo havia tractat ben poc-, però t'enganxava per la seva honestedat, la seva bonhomia, el seu patriotisme de pedra picada. Col·laborar-hi, en definitiva, donava gust, i vaig ser-li del tot fidel fins que la situació del Front Nacional, a cavall dels anys setanta i vuitanta, va agafar altres derives...
“Per Catalunya”,
l'històric butlletí
A més dels habituals comunicats de premsa, jo tenia cura de la redacció del “Per Catalunya”, l'històric butlletí del partit que, amb les lògiques intermitències que podia suposar la repressió franquista, havia començat la seva singladura l'any 1945. Em ve ara a la memòria una visita a Montblanc en companyia d'Antoni Malaret per tal d'entrevistar per a la publicació un altre Antoni, un dels fundadors del partit, l'Antoni Andreu i Abelló.
Han passat anys i no de tot te'n pots recordar, però sí d'unes quantes coses que et van fer algun impacte. Per exemple, d'aquell presumpte militant d'aspecte seriós i to educat, però més aviat sorrut, que lluïa un postís a la clepsa i que va començar a venir per la seu algunes tardes. Tenia molt d'interès en preguntar coses i fins i tot accedir a alguns documents. Vam començar a sospitar que no fos un espia i... vés a saber. La seva presència duraria un temps, fins que va deixar de venir.
40 milions de pessetes
contra mig milió
Una altra de les escenes viscudes va ser en el marc de les segones eleccions generals espanyoles que van tenir lloc el 1979, i en les quals el Front hi participaria en coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya i el minúscul Partit Socialdemòcrata de Catalunya. Recordo una reunió preparatòria que alguns membres del Front vam tenir amb Esquerra. En un moment determinat, un dels dirigents d'ERC d'aleshores, l'empresari Ramon Viñals i Soler -també Gran Mestre de la maçoneria-, va dir: “Amics del Front, ja sabeu que tota campanya electoral costa diners. Esquerra Republicana, per tal d'afrontar aquesta campanya, disposa d'uns 40 milions de pessetes. De quina quantitat disposeu vosaltres?”. Ens vam mirar i, finalment, qui ho sabia va assegurar que podíem arribar al mig milió de pessetes de l'època. Viñals va respondre: “D'acord, però amb una quantitat així comprendreu no podreu tenir llocs molts destacats a les llistes...”. I no, ni els vam tenir ni van suposar cap diputat. En política -i en gairebé tot-, el peix gros sempre es menja el petit...
Una altra anècdota d'aquelles eleccions que a mi em beneficiaria personalment és un debat que la candidatura va fer en un local annex a un restaurant de cuina catalana ja desaparegut, el Pa i Trago del barri barceloní de Sant Antoni. El cert és que gairebé érem més persones a la mesa que no pas entre el públic. Però entre els assistents, ves per on, hi havia una noia que em va fer gràcia, i que després, parlant amb ella, va resultar que vivia al barri i es deia Montserrat. De mica en mica, vam començar a sortir... i la relació va durar un temps. Però hem continuat sent excel·lents amics, i una amistat així, per què no dir-ho, és molt satisfactòria.
Aquelles municipals a
Terrassa
Malgrat la meva funció de cap de premsa i membre de l'executiva del partit, jo no havia deixat la meva militància a Terrassa, tot i que no hi podia dedicar gaire temps. Però s'escau que, poc després de les eleccions generals espanyoles, van ser convocades les primeres eleccions municipals d'aquesta peculiar democràcia del règim del 78. Vam concórrer-hi arreu amb un nom de candidatura que -perdoneu- no podia ser més publicitari: Esquerra Republicana de Catalunya amb Front Nacional de Catalunya i Partit Socialdemòcrata de Catalunya. Déu-n'hi-do! Gairebé et faltava aire per tal de dir el nom complet...
El Partit Socialdemòcrata, a la ciutat, era del tot inexistent, i Esquerra s'havia diluït durant el franquisme a causa de l'exili i la repressió i els seus dirigents, un cop retornats, eren pràcticament els mateixos. A punt de començar la campanya, no tenim ni programa editat, i algú d'ERC -crec que Miquel Almirall- em va demanar que adaptés el programa general del seu partit i l'adaptés a les singularitats locals... Dit i fet: en pocs dies ja disposàvem de programa i, doncs, de fullets per repartir, però era evident que tots anàvem molt poc preparats, i això es veia encara més quan participàvem en debats amb altres candidatures. Jo anava el número 5 de la llista, però no va sortir ni el primer... i encara sort, dins la nostra particular desgràcia, per a la Terrassa d'aleshores!
Final de trajecte
Cap a la tardor del 1979, les perspectives de l'executiva comandada per Jordi Casas-Salat eren cada cop més incertes. Els crítics a la línia de la direcció apretaven de valent, i això va comportar unes quantes dimissions, entre les quals la del propi Jordi -que poc després esdevindria diputat al Parlament de Catalunya per ERC- i la meva, que vaig ingressar com a militant en aquell interessant experiment no prou reeixit que va ser Nacionalistes d'Esquerra.
Bon record, doncs, d'uns anys intensament viscuts, tot i que el final sempre hagués pogut ser més reeixit, però així són la política i la vida. Per això me n'alegro moltíssim que el Front Nacional de Catalunya, desaparegut l'any 1990, hagi renascut, d'alguna manera, per a commemorar el 80è aniversari de la seva fundació. No sé si tot el mèrit d'aquest renaixement es pot atribuir a l'incombustible Robert Surroca i Tallaferro -quin segon cognom, d'autèntic almogàver!-, però crec que sí, en bona part. Un home d'acció, però també una de les persones que, en aquest cas, s'han ocupat més de preservar una memòria històrica, una acció patriòtica i un tarannà progressista, el del Front, que honora el nostre país perquè n'ha assegurat la continuïtat nacional. I ens honora a totes i tots.
Joan Alcaraz
Periodista i escriptor
Dates
de publicació
Primera
part: 11 de maig de 2021
Segona
part: 28 de maig de 2021
Com és lògic les ex-militants DONES del Front Nacional de Catalunya encaixen tant en “l’espai” com en “el programa” que comentem, per això cada nova protagonista que aporti un text per aquest blog, apareixerà en els dos llocs.
Joana Viusà i Galí
